CNT per al Dia de la Dona Treballadora

we_can_do_itA Itàlia, en el dia de la dona treballadora, es regalen mimoses, les flors alegres i grogues de la primavera, símbol de la tornada, de la vida i de la renovació. La lluita i els assoliments de la dona treballadora, la que es va incorporar a les fàbriques en massa al segle XIX, és per tirar flors.

De ser considerades nenes o incompetents, a poc a poc van aconseguir el control legal sobre els seus ingressos, sobre el seu estat civil, la majoria d’edat davant la llei, l’entrada en l’educació pública on n’hi hagués (primària i universitària), l’accés als mateixos treballs liberals que els homes (professores, metges, enginyeres) on anteriorment la seva entrada havia estat vetada, avortaments legals amb cures mèdiques, o major control sobre la seva pròpia capacitat reproductora.

Passos gegants, però passos que prenem junts. No caiguem en el parany de fer de la lluita de les dones una lluita separada, com si d’un altre tema es tractés. Junts amb els seus companys les dones han estat en totes les lluites obreres del segle XX. Junts homes i dones treballadors han aconseguit la setmana de 40 hores, junts la jubilació retribuïda, junts la salut pública, i junts la indemnització per atur. Beneficis que els nostres avis i besàvies ens van aconseguir i que fins avui hem gaudit.

Així elles, sí van lluitar, amb el doble de força per haver d’enfrontar-se al patriarcat i a la patronal, inseparables l’u de l’altre. Però no vam crear que la lluita ja guanyada, quieta es queda. No hi ha més que veure el recent reguitzell de “reformes” en minvament d’aquests avanços durament adquirits. Ens quedem passivament sorpresos? Semblaria que ens haguéssim oblidat contra qui ens enfrontem i que ho hem d’enfrontar junts, entrellaçant íntimament la lluita obrera amb la lluita feminista.

Recordem-nos-ho. Al Congrés de Constitució de la CNT, el 1910, fa més d’un segle, ja es va afirmar el següent:

“[…] Hem de considerar que la disminució d’hores de treball de molts de nosaltres la devem indirectament al penós treball de les dones [posi’s “immigrant” per avui dia] a les fàbriques; mentrestant que molts de nosaltres permetem que les nostres companyes s’aixequin del llit abans de les cinc del matí i nosaltres romanguem descansant, i quan la dona acaba de vessar la seva sang per espai de dotze hores, per mantenir els vicis d’un explotador, arriba a la seva casa i en lloc d’un descans es troba amb un nou burgès -company- que amb la major tranquil·litat espera que faci els quefers domèstics […]”.

Al mateix congrés constitucional se subratlla aquesta doble explotació i proposen una manera de minorar-la. Declaren que: “Entenent que per aconseguir la seva independència la dona necessita del treball i per tant aquest és penós i malament retribuït. Proposem: 1º Que el salari respongui al seu treball amb idèntica proporció al de l’home […]”.

Vint-i-un anys més tard els companys insistien en aquesta bretxa salarial. Exigeixen “que el tipus de salari mínim establert serà aplicat indistintament a homes i dones i que no es permetrà la realització de cap treball amb remuneració inferior a aquest salari mínim” (III Congrés de la CNT, 1931).

Com és de suposar la dictadura no va millorar les coses i en 1979 es va veure en un Congrés la necessitat d’insistir en la qüestió: “Exigència de la implantació general de l’equiparació de salaris entre home i dona” (V Congrés).

Com milloren les dones les seves condicions laborals per ajudar a aconseguir ser lliures; com, doncs, tancar la bretxa? Nosaltres des de la CNT ho veiem clar. En 1910 el fet d’afiliar-se i la millora de les condicions laborals són tan estretament relacionats que els inclouen en el mateix punt: “Que sigui deure les entitats que integren la Confederació Nacional del Treball Espanyola, es comprometin a fer una activa campanya per associar a les dones i per disminuir les hores de labor” (1910). No només han d’afiliar-se passivament i formar parts de comitès especials perquè “queda entès que les dones han de pertànyer als sindicats, i, per tant, a les seves juntes administratives, tècniques, etc.” (II Congrés, 1919). L’últim congrés (2010) va posar l’accent en el mateix i puntualitza que “l’augment d’afiliació i de participació de les afiliades en la vida del sindicat és un objectiu a aconseguir”.

En la nostra societat actual tenim més persones treballant així. Per què és que seguim en les mateixes, amb les 40 hores que van guanyar els nostres avis? Per què les xifres d’afiliació són tan parques? I pels quals creuen que l’atur és un fenomen recent que només té solució en un “creixement” econòmic, remeto a l’anàlisi feta just abans de la guerra civil.

“L’atur obrer, que ha estat ocasionat pel desenvolupament de la maquinària, desenvolupament tan notable que permet que una dona cuidi avui vint telers quan ahir només podria portar un o dos, ocasionant també per la irrupció de la dona en les activitats de múltiples treballs que abans estaven reservats als homes; l’atur que, en fi, és un producte de múltiples contradiccions capitalistes, no pot, no deu ser solucionat per la classe treballadora imposant a aquesta el sacrifici de repartir el treball en les condicions que avui es fa. La raó queda perfectament explicada si tenim en compte que l’atur té la seva determinació en el desenvolupament sempre creixent del maquinisme i en la irrupció cada dia més nombrosa de les dones al món de la producció. En aquestes condicions l’atur obrer no solament no tindrà fi, abans el contrari, pot afirmar-se que tendirà a estendre’s de tal manera que, seguint el procediment del repartiment del treball, les masses obreres arribarien a treballar solament dues, un i fins a mig dia a la setmana. I aquest repartiment que a simple vista sembla estar inspirat per mòbils generosos i altruistes, en la pràctica seria la causa de l’empobriment i depauperació de les masses obreres. No obstant això, en potència la solució està dins d’aquest sentit del repartiment del treball. Repartir el treball, sí, però sense que es produeixi el més lleu decreixement en la capacitat adquisitiva dels treballadors. La màquina ha vingut a llibertar a l’home de l’esforç esgotador del treball organitzat. I pot afirmar-se avui que dins dels grans contrasentits del règim, el major d’ells ho constitueix l’home llibertat de l’esclavitud del treball morint-se de gana” (VI Congrés de la CNT, 1936).

Com diu el X Congrés del sindicat anarcosindicalista, “la CNT no crea estructures ‘terapèutiques’ sinó que incorpora la qüestió de l’explotació de la dona treballadora al nucli central de la lluita per una societat més lliure i més justa” (2010).

Avui dia amb la nova reforma laboral recentment decretada, les dones afronten una clara reculada en les lluites que han guanyat en el passat. En comptes de tancar la bretxa laboral, es va a ampliant (com més inestable sigui l’ocupació, més acomiadaments hi haurà en el col·lectiu femení per estimar-ho menys “lliurat” a l’empresa) i en comptes de dedicar més hores a la vida i la família, les hores extraordinàries ara permeses aniran en detriment a la reconciliació familiar, per citar només dos exemples.

Aquesta reforma només ens recorda que l’altre costat sempre està a l’aguait i quan deixa de lluita, pren posició per treure més benefici del nostre treball. La millor forma, per no dir l’única, de defensar-nos, i no només de defensar-nos sinó de posar-nos en l’ofensiva, és sindicar-nos, les dones junts amb els homes, sense líders, sense diners de l’estat, sense burocràcia. A la CNT.

 

La lluita ens brinda flors, i flors ens hem de tirar, però sense mai oblidar que la lluita els ha donat l’espai per florir i sense ella, marcint es van.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s