Competitivitat, immigració, atur, incultura, individualisme i alienació. Un còctel massa explosiu.

razasCom ja ens ho ensumàvem, la factura de la present crisi econòmica no l’estan pagant ni els bancs ni els rics, sinó la classe treballadora. L’estafa és tant greu que els culpables d’aquesta situació, a més, han rebut multimilionàries ajudes a costa dels retalls en inversió social i de la pujada d’impostos que tots i totes patim.

Així les coses, hauria d’estar clar que en el punt de mira del descontent i l’ira popular hi hauria d’haver la banca, la classe política i la gent que descaradament fa ostentació del seu insolent luxe. En part podríem dir que ha estat així, com ho demostrà el moviment 15-M i les multitudinàries mobilitzacions de les darreres vagues generals. També, a peu de carrer són freqüents les opinions contra els sectors anomenats. Però, el fàcil discurs que culpa a la immigració i proposa com a solució màgica l’expulsió de les persones immigrants se’n dur la majoria absoluta i augmenta dia a dia de manera molt preocupant.
Segur que molts de vosaltres aquesta darrera dècada haureu sentit de boca d’economistes i de polítics la paraula competitivitat. Una de les receptes bàsiques de la ideologia neoliberal per, segons ells, augmentar la riquesa de la societat. Res més enfora de la realitat.

La competitivitat empresarial i comercial potser que baixi els preus dels productes i serveis (visió simplista que no té en compte molts altres factors), però a costa també d’abaratir costos, que generalment solen recaure en els recursos humans, com anomenen els economistes als treballadors de manera eufemística. D’aquesta manera, la baixada de sous i la retallada de drets dels treballadors i treballadores és una de les guies bàsiques de la competitivitat, del neoliberalisme que tan agrada devers Brussel·les. Així, la competitivitat actualment no només és entre les mateixes empreses, sinó entre els mateixos treballadors i inclús entre la mateixa ciutadania.

Quines conseqüències té això i què té a veure amb el discurs que culpa a la immigració de la crisi?

Des que es va iniciar la present crisi, els nivells d’atur a la nostra illa són alarmants i quasi no hi ha família que no tengui a qualcú dels seus membres en aquesta situació. Què passà idò quan l’atur és tan elevat?

Ara, quan les idees socialistes i de solidaritat entre classes i pobles que el moviment obrer propagà arreu del món quasi han passat a la història, la ideologia de les elits s’ha imposat en tota la societat. Així, els treballadors en vers de recolzar-se, competeixen: per un major salari, per una millora de la qualificació professional o com passa ara, per un lloc de feina. I en una situació de molta desocupació i d’una alta presència de treballadors venguts de fora, aquesta competició es torna agressiva i assenyala els principals culpables de tot: els immigrants, el sector social més feble i més fàcil d’atacar.

Qui ha fomentat la immigració a la nostra terra sempre han estat els poderosos (hi ha multitud d’estudis patrocinats per entitats financeres com La Caixa i demés grups de poder on s’apunten de manera maquiavèl·lica les “bondats” de la immigració), doncs els seus negocis (hoteleria, construcció, etc.) necessitaven molta mà d’obra. També, aquesta immigració ha servit per cobrir els llocs de feina deixats pels estudiants, per suplir la baixa natalitat i com no per abaixar els sous.

“Los que trabajan se rien de los parados y los que estan libres de los encarcelados”

exclamava la banda de punk rock Eskorbuto fa quasi trenta anys. Una autèntica realitat que diu molt d’aquesta suposada societat lliure i democràtica que ens han venut els valedors d’aquest règim. Els pobres es barallen entre ells, mentre els seus explotadors tranquil·lament i amb un prepotent somriure es freguen les mans.

Com hem vist a Grècia, el discurs fàcil, xenòfob i racista pot ser canalitzat per màfies d’ultradreta i ens pot dur a rememorar fets que especialment els europeus hauríem de rebutjar.

La solució a la crisi no és deportar als immigrants com diu la gran majoria de la gent, sinó recuperar la riquesa que ens han robat els poderosos. Segons estudis recents de diferents organismes, l’evasió fiscal de les grans fortunes és multimilionària i el capital que acumulen als paradisos fiscals és ja la tercera part del Producte Interior Brut mundial. Un autèntic escàndol. Els rics més rics i els pobres més pobres.

Però, aquesta acció re-distributiva necessàriament ha d’anar acompanyada d’un canvi radical d’actitud i mentalitat de la gent. D’un despertar. Ens hem de mobilitzar, d’organitzar en els nostres àmbits i desobeir injustes lleis com el deute privat que ha assumit l’Estat per fer-nos-el pagar a tots i totes. Aquesta organització també, ha d’anar construint, de baix a dalt, una societat antagònica al capitalisme, que aposti per la cooperació i pel bé comú.

Hi ha gent que fa estona que caminam per aquest camí. Només necessitam que se n’hi sumi més.

Col·lectiu Arrels.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s